Cant coral

L’antecedent directe d’aquesta institució fou la societat musical anomenada La Aurora, formada per un conjunt d’instrumentistes, que Clavé dirigí a partir del 1845 i per a la qual fixà un reglament. Cal dir que La Aurora fou un dels molts grups de rondalla que realitzaven cantades, generalment a l’aire lliure, en dates assenyalades, com la nit de Nadal, Carnestoltes, Pasqua i durant les revetlles d’estiu.

Clavé optà per suprimir els instruments de La Aurora i transformar la institució en una societat coral, cosa que donà lloc a la Societat Coral La Fraternitat el 2 de febrer de 1850. Aquest fet permeté que Catalunya se situés en la mateixa òrbita musical de molts països d’Europa, on el cant coral popular proliferava; a més, introduí a Catalunya un gènere nou que atragué immediatament l’atenció del públic barceloní i que arrelà dins la vida musical catalana. Aquest primer impuls coral estigué marcat per una clara vocació social, ja que volia ser una manera de fer música progressista i participativa, i els seus mecanismes associatius tenien com a objectiu una millora de les condicions de vida de la classe obrera a través de la pràctica de l’art. El caràcter obrer de l’associació i les idees republicanes de Clavé convertiren el cor claverià en objecte dels atacs de les forces conservadores. Molt sovint Clavé tingué dificultats per a dur a terme les seves activitats; malgrat tot, però, no solament pogué continuar realitzant les seves actuacions, sinó que, des del moment de la fundació de la societat el 1850, sorgiren altres cors que volgueren seguir-ne l’exemple, tant a Barcelona com a pobles propers, i la idea s’estengué per tot el país. Mostra d’aquest creixement i implantació del cant coral foren la creació de la primera Federació de Cors de Clavé el 1860, anomenada Associació Euterpense, i els festivals que Clavé organitzà a Barcelona entre el 1860 i el 1864, any en què arribà a reunir uns 2 000 cantors.

A partir del 1865, amb la crisi econòmica, i especialment del 1868, amb la Revolució de Setembre i l’increment de l’activitat política de Clavé, la vida dels seus cors davallà substancialment. Aquesta crisi s’agreujà a partir del 1874 amb la mort de Clavé i amb l’adveniment d’una situació política adversa.

Sense un líder visible, els Cors de Clavé entraren en una etapa d’enfrontaments i divisions interns que no feren altra cosa que deteriorar encara més la situació, que pràcticament es prolongà fins a la vigília de la Guerra Civil. En època de Clavé sorgiren altres moviments corals, per exemple els orfeons impulsats pels germans Pere i Joan Tolosa a partir del 1853, creadors de l’Orfeó Barcelonès i partidaris del mètode d’ensenyament musical de Guillaume-Louis Wilhem. El 1865 sorgí la Societat Coral Barcino, fundada per Ramon Bartumeus (1832-1918). Cap d’aquestes institucions, però, no gaudí de la continuïtat ni de la projecció necessàries per a prendre el relleu.

Fou justament enmig de les picabaralles internes claverianes que el 1888 tingué lloc un fet que, amb el temps, capgirà la situació. Els concursos corals organitzats al si de l’Exposició Universal de Barcelona evidenciaren el mal estat dels cors catalans. Entre el públic assistent als concursos esmentats hi havia dos joves músics, Lluís Millet (1867-1941) i Amadeu Vives (1871-1932), representants d’una nova mentalitat i d’unes altres inquietuds artístiques i intel·lectuals. Aquests nous aires afavoriren el naixement, el 1891, d’una nova entitat que renovà el panorama coral a Catalunya i que ha estat una peça clau en el desenvolupament musical del país al llarg de tot el segle XX, l’Orfeó Català. Nascut al marge dels cors claverians, l’Orfeó Català representà la cristal·lització de les idees que des de l’inici de la Renaixença anaren dotant la societat catalana d’una consciència nacional. Fou també l’aglutinant d’un grup social que havia crescut els darrers anys i que era format bàsicament per gent de classe mitjana amb un cert nivell cultural. Aquest grup es fixà com a objectiu el foment de la música catalana, molt especialment la difusió del llegat tradicional harmonitzat, però també la renovació musical. Millet i Vives volgueren partir d’un cor d’arrel popular però que fos capaç també d’enfrontar-se a l’obra dels grans mestres de la música. Per això calia una sòlida preparació musical i la possibilitat de disposar d’una secció de veus femenines igualment ben preparada, que s’hi integrà a partir del 1895. Una mostra que aquests objectius foren assolits foren les interpretacions de la Simfonia núm. 9 Coral, de L. van Beethoven (1900), al Gran Teatre del Liceu, la Missa en si menor (1911) i la Passió segons sant Mateu, de J.S. Bach (1921), i la Missa solemnis, de Beethoven (1927), entre moltes altres.

No cal dir que la tasca de l’Orfeó Català no fou un fet aïllat i que tingué molts imitadors. Seguint les seves passes a Barcelona i a Catalunya se’n crearen de nous, agrupats el 1917 en l’organisme federatiu anomenat Germanor dels Orfeons de Catalunya. Però l’aportació de l’Orfeó Català a la música catalana va anar més enllà de la interpretació d’obres i també de la introducció d’estils o la institució de mecanismes de difusió de la música catalana -com la Festa de la Música Catalana, la “Revista Musical Catalana” i la direcció de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya-, ja que dotà el país d’una infraestructura absolutament necessària i que durant pràcticament tot el segle XX ha estat la sala de concerts de referència de Barcelona i de Catalunya, el Palau de la Música Catalana. Cal esmentar que, gairebé coetàniament a l’Orfeó Català, el 1895 nasqué la Societat Coral Catalunya Nova de la mà d’Enric Morera (1865-1942), escindida del moviment claverià i refractària a adscriure’s al conservadorisme de Millet.

Després de la Guerra Civil el cant coral passà per moments molt difícils. Els Cors de Clavé, a partir del 1951, recuperaren la seva activitat assimilats pel règim i es reorganitzà la Federación de los Coros de Clavé. Les autoritats franquistes pressionaren els dirigents de l’Orfeó perquè li canviessin el nom, per tal que totes les entitats entressin a formar part de l’Obra de Educación y Descanso. Després d’anys de tasca silent, a partir del 1947 es començaren a entreveure alguns signes de recuperació i de renovació dels plantejaments, en sintonia amb la tasca que s’estava portant a terme a Europa aquells mateixos anys. El 1947 tingué lloc la primera actuació del que fou el baluard d’aquesta renovació, la Coral Sant Jordi, dirigida per Oriol Martorell (1927-96). L’impacte dels nous aires es deixà sentir en la creació d’altres formacions, com ara el Cor Madrigal, de Manuel Cabero, el 1951; la Coral Cantiga, de Leopold Massó, el 1961, o la Coral Càrmina, de Jordi Casas, el 1972. Al llarg d’aquests anys sorgiren les corals infantils, i el 1967 es fundà el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. El resultat d’aquest procés es feu palès en la transformació del Secretariat dels Orfeons de Catalunya, fundat el 1967, en la Federació Catalana d’Entitats Corals, del 1981, amb el liderat indiscutible de les noves idees nascudes els anys cinquanta.

Al voltant d’aquestes formacions de referència sorgiren moltes altres entitats que han contribuït al desenvolupament del cant coral a Catalunya, com el Cor Lieder Càmera, de Josep Vila, i també nous impulsors en el camp de la direcció, com Josep Prats o Mireia Barrera, entre molts altres noms. A partir del 1995, el Moviment Coral Català es constituí com una eina que aglutina totes les federacions corals a Catalunya.

Bibliografia

1. Artís, P.: El cant coral a Catalunya (1891-1879), ed. Barcino, Barcelona 1980
2. Artís, P.: Lluís Millet vist per Lluís Millet, ed. Pòrtic, Barcelona 1983
3. Artís, P.: Clavé, col·l. “Gent Nostra”, Edicions Nou Art Thor, Barcelona 1988
4. Aviñoa, X.: La música i el Modernisme, ed. Curial, Barcelona 1985
5. Aviñoa, X.: Enric Morera, col·l. “Gent Nostra”, Edicions Nou Art Thor, Barcelona 1985
6. Carbonell i Guberna, J., coord.: Els orígens de les associacions corals a Espanya, Oikos-Tau, Barcelona 1998
7. Carbonell i Guberna, J.: Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874), Thassalia, Barcelona 1999