Festes

1. Al desembre i al gener, busca sempre un bon recer.

2. Anar a dormir d’hora i llevar-se de matí tan bo és al desembre com a l’abril.

3. Arriba a temps, com la sabata de Sant Nicolau.

4. Boira pel desembre, pluja o llevant.

5. Boira pel desembre, pluja o sol.

6. Boires pel desembre, ni pluges ni neus són de tembre.

7. Calor pel desembre, calor pel gener, fred fort pel febrer.

8. Darrera el desembre nuvolós, ve el gener polsós.

9. Darrera un desembre plujós, ve un gener polsós.

10. De desembre a la fi, cada cabra amb son cabrit.

11. De Sant Tomàs a Nadal just una passa de gall.

12. De Sant Tomàs a Sant Pancràs dura l’hivernàs. El comença Sant Tomàs i l’acaba Sant Pancràs.

13. Desembre, el mes més vell de l’any.

14. Desembre finat, any acabat.

15. Desembre, gelat i nevat.

16. Desembre, gener i febrer, senyora, estic per vostè.

17. Desembre i gener calent, febrer dolent.

18. Desembre molt fred, bon gener i millor esplet.

19. Desembre, moltes coses es fan, però ja som a fi d’any.

20. Desembre mullat, gener ben gelat.

21. Desembre nevat, bon any pel blat.

22. Desembre nevat, bon any que ve assegurat.

23. Desembre passat, fred arribat, si no s’ha perdut o no l’han robat.

24. Desembre que fred no plany, bon gener i millor any.

25. Desembre tremolant, bon gener i millor any.

26. Dies de desembre, dies de malura: tot just es fa dia que ja és nit obscura.

27. Ditxós és el mes de desembre, que entra amb llardons i surt amb torrons.

28. El desembre ben portat, o pluja o tempesta.

29. El desembre és l’avi de l’any, i el gener l’hereu.

30. El desembre és un vell que fa arrugar la pell.

31. El desembre pren i no dóna.

32. El fred pel desembre es fica dins, pel gener s’hi asseu i pel febrer va amb la pala al coll i el treu.

33. El fred del desembre es fica dins per sempre.

34. El mes de desembre, el mes de les festes.

35. El sol del desembre i del gener porta gelades pel febrer.

36. Els Innocents no tenen dents, no tenen pa per a menjar, no tenen vi per a dormir.

37. En els Advents, baixen els gels i pugen els vents.

38. La boira de desembre duu el garbí al ventre.

39. La festa de la Puríssima dura fins a Santa Llúcia.

40. Més curt que el dia de Sant Tomàs.

41. Neus pel desembre, bon any pel que ve.

42. Ni en desembre assolellat, no et treguis la capa del costat.

43. Pel desembre calor, porta mal pitjor.

44. Pel desembre, desembrot, el pastor deixa les ovelles i se’n va vora del foc.

45. Pel desembre, el dia temperat, el vent l’ha portat.

46. Pel desembre, el fred o el vent fan tremolar el més valent.

47. Pel desembre, el temps que fa el dia tres el fa tota la resta del mes.

48. Pel desembre es gelen les canyes i es torren les castanyes.

49. Pel desembre, fred, i calor per l’estiuet.

50. Pel desembre, gelades i nevades i llargues matinades.

51. Pel desembre, gelades i sopes escaldades.

52. Pel desembre i pel gener, no siguis matiner.

53. Pel desembre i pel gener, omple la pica i l’olier.

54. Pel desembre, tremola el vent i l’home més valent.

55. Per la Concepció fa un fred de debò.

56. Per Sant Esteve, plou i neva.

57. Per Sant Esteve, un pas de llebre.

58. Per Sant Llop, gela per tot.

59. Per Sant Nicolau, la neu hi cau.

60. Per Sant Nicolau, plou si a Déu plau.

61. Per Sant Silvestre, el que no es fa resta.

62. Per Sant Silvestre, entra el sol per la porta i per la finestra.

63. Per Sant Silvestre, es treu l’ase per la finestra.

64. Per Sant Silvestre, la pluja ja està llesta.

65. Per Sant Silvestre, salten les bruixes per la finestra.

66. Per Sant Silvestre, un any se’n va i un altre en resta.

67. Per Sant Tomàs, agafa el porc pel nas i per Nadal posa’l al semal.

68. Per Sant Tomàs, fred al nas.

69. Per Sant Tomàs, sembra al davant i al detràs.

70. Per Santa Llúcia, creix el dia un pas de puça; no creix ni disminueix fins que el Nen Jesús no neix.

71. Per Santa Llúcia, l’oli torna a l’oliva.

72. Per Santa Llúcia, minva la nit i creix el dia.

73. Per Santa Llúcia, s’escurça la nit i s’allarga el dia.

74. Per Santa Llúcia, un pas de puça.

75. Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall; per Ninou un pas de bou, i per Reis mitja hora creix.

76. Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de pardal; i per Reis burro és qui no ho coneix.

77. Quan pel desembre canta el mussol, pluja o bon sol.

78. Qui anar bé vol es compra roba pel desembre i calçat pel juliol.

79. Qui el desembre acabarà l’any nou veurà.

80. Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ésser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant.

81. Sant Nicolau de la neu porta la clau.

82. Sant Nicolau obre les festes amb clau.

83. Sant Silvestre, duu a les bruixes del cabestre.

84. Sant Silvestre és el darrer vespre.

85. Santa Llúcia de Puigmal, tretze dies d’aquí a Nadal.

86. Santa Llúcia la bisbal, a tretze dies de Nadal.

87. Santa Llúcia treu les fires i les festes de la bústia.

88. Santa Llúcia us conservi la vista i la claredat!

89. Si bon raïm vols menjar, pel desembre has de podar.

90. Si el desembre plou, bon any nou.

91. Si l’any se’n va nedant mal per les vinyes i malament pels camps.

92. Si pel desembre neva bé, eixampla el graner i el paller.

93. Si pel desembre plou bon any nou.

94. Si plou molt pel desembre, bon any espera.

95. Si plou per la Concepció, plou per Carnestoltes, per Setmana Santa i per Resurrecció.

96. Si plou per Santa Bibiana, plou quaranta dies i una setmana.

97. Si Sant Silvestre plora tot l’any plora; Si Sant Silvestre riu tot l’any riu.

1. A l’hivern, boirina i la neu per veïna.

2. A l’hivern, bona sopa i vi calent.

3. A l’hivern cal tenir proveït el graner i el llenyer.

4. A l’hivern, el millor amic és un bon abric.

5. A l’hivern forner, i a l’estiu taverner.

6. A l’hivern per la moquina i a l’estiu per la calor, sempre és bo dur mocador.

7. Amb vi ranci i pa calent fa de bon passar l’hivern.

8. Còlics d’hivern i refredats d’estiu, no els aguanta home viu.

9. Còlics d’hivern, refredats d’estiu i febres de primavera, la mort darrera.

10. Del sol de l’hivern i dels núvols d’estiu, enganyats eixiu.

11. El foc de l’hivern és mig aliment.

12. El mal hivern de la primavera en fa govern.

13. El sol a l’hivern, emmandrat, es lleva tard i s’acotxa aviat.

14. Els que ho saben entendre bé fan de pastor a l’hivern i a l’estiu de porquer.

15. En arribar l’octubre, l’hivern i l’estiu s’esgarrapen.

16. En hivern, tot perd son govern.

17. Fadrinets que aneu a fora, no deixeu el mocador: a l’hivern per la moquilla, a l’estiu per la calor.

18. Fang a l’hivern i pols a l’estiu, tot el camp reviu.

19. Fins el dia de Nadal no és hivern formal.

20. Fred d’hivern i calor d’estiu, salut reviu.

21. Hivern de gelades, collita assegurada.

22. Hivern de gelades, molt gra i poca palla.

23. Hivern fangós, juny granellós.

24. Hivern fred, estiu calent.

25. Hivern gelat, poca palla i molt blat.

26. Hivern molt assolellat, estiu molt ventat.

27. Hivern plujós, estiu abundós.

28. Hivern plujós, estiu calorós.

29. Hivern plujós, estiu perillós.

30. Hivern plujós, estiu ventós.

31. Hivern plujós, pagès joiós.

32. Hivern que molt gela, bona collita de fruita espera.

33. Hivern rigorós, primavera de gos.

34. Hivern solejat, estiu ventejat.

35. L’hivern dóna les cartes i la primavera fa el joc.

36. L’hivern el cel enrojolat i l’estiu encigronat, pluja aviat.

37. L’hivern no se’l mengen els llops.

38. L’hivern té mal govern.

39. L’hivern vertader, pels Reis el fred primer.

40. L’ovella, el porc i la vaca, a l’hivern fes-los dormir a la palla.

41. La tardor és la primavera de l’hivern.

42. Llamps d’hivern, dimonis de l’infern.

43. Llevant, llevantó, a l’hivern dolent i a l’estiu pitjor.

44. Mal hivern, primavera d’infern.

45. Marinada d’hivern, dia d’infern.

46. Ni hivern sense capa, ni estiu sense carabassa.

47. Ni d’hivern ni d’estiu, no et posis sota el sol viu.

48. Nit clara d’hivern, l’endemà dia d’infern.

49. No diguis hivern passat, fins que Sant Jordi no hagi arribat.

50. Oreneta arribada, hivernada acabada.

51. Orenetes tardanes, hi ha hivern per setmanes.

52. Per l’hivern, bona sopa i vi calent.

53. Pescador de nansa, tot l’hivern a casa.

54. Pluja d’hivern, dia d’infern.

55. Quan la Quaresma plora, l’hivern ja és fora.

56. Qui a l’hivern sembra un gra a l’estiu bé menjarà.

57. Qui menja pa i crema llenya l’hivern empenya.

58. Si el mussol canta pel gener un altre hivern que ve.

59. Si l’hivern és molt regat, ven-te l’oli i guarda el blat.

60. Si l’hivern primavereja, la primavera hiverneja.

61. Si l’hivern trona, l’anyada serà bona.

62. Si trona a l’hivern, prepara pa per vuit dies.

63. Tant d’hivern com d’estiu, si podeu, dormiu, dormiu.

64. Trons a l’hivern, pa per vuit dies.

65. Vent terral que omple el barral, bo per a l’hivern, i per a l’estiu, mal.

• Caga tió,
  caga torró
  pel naixement
  del Nostre Senyor.
  Popular a Girona

• Tió, tió,
  caga torrons
  d’aquells tan bons
  crec al pare,
  crec a la mare,
  no em pixo al llit,
  caga fora i ben seguit.
  Popular a Banyoles

• Tió, tió,
  caga torró
  d’aquell tan bo;
  si no tens més
  caga diners,
  si no tens prou
  fes un pet i remou.
  Popular a Banyoles

• Tió, tió,
  caga torró
  d’avellana i de pinyó
  si no vols cagar
  cop de bast va.
  Popular a Olesa de Montserrat

Read more »

Marrameu torra castanyes
a la voreta del foc;
ja n’hi peta una als morros,
ja en tenim Marrameu mort. Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.

Marrameu i Marrameua,
s’embolica amb un llençol!
feia veure que era un home
i era una fulla de col.

Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.

Marrameu ja no s’enfila
per terrats ni per balcons,
que té una gateta a casa
que li cus tots els mitjons.

Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.

Cançó de picar fusta

Algunes de les dites més populars de tots sants són:

Entre Tots Sants i Nadal
pluja i vent faran prou mal

El raïm penjat fins a Tots Sants,
s’ha de menjar de dos en dos grans,
de Tots sants enllà,
de gra en gra.

Per Tots sants,
capes i mocadors grans.

De Tots-sants fins a Nadal,
el flequer perd son cabal.

Sagnies per Tots-sants,
salut per tot l’ any.

Per Tots-sants,
ni llentrisca ni glans.

Per Tots-sants i pels Morts,
si sembres blat
colliràs escardots.

Per Tots-sants, les olives a les mans.

Per Tots Sants,
castanyes, i cargols amb banyes.

De Tots sants a Sant Martí,
onze dies i un matí.

Per Tots sants,
els camps verds
i els cims blancs.

Per Tots sants,
desa el vano i treu els guants.

Per Tots-sants,
caçador, plega els rams.

Per Tots-sants,
tots els vins són sans.

De Tots-sants a Nadal,
l’ hivern cabal;
de Nadal enllà,
comença a baixar.

Per Tots sants,
quinze ençà, quinze enllà,
la flor de sembrar,
i si pot ser els d’ aquí,
no esperis els d’allà.

INGREDIENTS PER A UN KILO:  
   
- 1/2 kilo d’ametlles molgudes.  
- 200 grams de patates bullides i “xafades”.  
- 400 grams de sucre.  
- 1 clara d’ou i la pell de llimona ratllada.  
- 1/2 kilo de pinyons i 1/4 d’ametlles molgudes.  PREPARACIÓ:  

Barrejar tots els ingredients menys la clara d’ou i deixar-la reposar  4 hores.  
Després fer boles amb la massa i vernissar-les amb la clara d’ou.  
Posar les boles al forn, ben calent, vuit minuts per sota.

Tots sants és una festa que es celebra el dia 1 de novembre. Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià.
El seu origen es troba a primeries del segle VII, quan el Papa Bonifaci IV, en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma (o sigui el temple pagà de Tots els Déus, que Marc Agripa havia fet construir a honor de Júpiter, en memòria d’haver l’emperador August guanyat la batalla contra Marc-Antoni i Cleopatra, el purificà i consagrà a honor de la Verge i de Tots els Màrtins i disposà que cada any fos celebrada una festa en la diada de la seva dedicació. En aquest dia es sol fer una misa en honor als morts i després, anar al cementiri a dur flors als difunts. El costum de visitar als difunts és d’origen romà i per això és un tret comú a les cultures influïdes per l’antiga Roma. Antigament, però, aquestes visites es feien en les èpoques de les collites. Són propis d’aquest dia tres menjars especials: castanyes torrades, moniatos i un tipus de pastisset fets de variades maneres, segons els indrets, que en molts llocs reben el nom de panellets. De panellets n’hi han moltes maneres com ara de coco, de xocolata, d’atmella, de cafè, etc…
Abans els padrins regalaven els panellets als seus fillols, com per Pasqua els donaven la mona.

Les castanyeres d’aquell temps eren molt diferents de les d’avui. Vestien de manera pròpia. Duien unes faldilles de sargil molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap duien una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla. La duien lligada al coll i a la cintura.

El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d’ara. Empraven fogons de terrissa semblants a una copa, i així eren anomenats.
Donaven vuit castanyes per un “quarto”, equivalent a tres cèntims de la nostra moneda. Les castanyeres anunciaven llur indústria amb un crit especial que deia:

- Calentes i grosses;
qui en vol, ara que fumen?

La mainada, per fer-les enfadar, els cridava:

- Petites i dolentes;
de les vuit,
set les pudentes.

És creença molt general que avui al punt de migdia, els difunts que fa poc temps que ho són surten del Purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars, i llurs ànimes invisibles es presenten a la casa on vivien, per fer vida amb els seus. Si veuen llurs familiars tristos i condolguts per la seva pèrdua, senten un gran bé i en tornar al Purgatori són rellevats de la pena i lliurats cap a la Glòria; però si, al contrari, no guarden d’ells record compungit i es lliuren a l’ alegria i els tenen en oblit, han de restar altra vegada al Purgatori, en espera d’un altre any o una altra circumstància que els en tregui.

Sant Joan és la nit més curta de l’any i el dia més llarg, correspon i celebrem el Solstici d´Estiu.  
   
Entre nosaltres aquesta nit del foc ha estat proposada (i declarada) Festa Nacional dels Països Catalans; declaració prematura i un punt retòric -que no ha estat assumida per ningú altre que els qui la van somiar-, però que no està desprovista de raons.   Sant Joan és, sens cap mena de  dubte la festivitat unanimement més celebrada per la majoria d’homes i dones que vivim dins l’ambient de la cultura catalana. Però la participació en les festes de Sant Joan es tant elevada que deixa molt lluny qualsevol altre celebració festiva que avui ens dugui a terme a tot l’ambient català; només es poden comparar amb les falles de la ciutat de València. Potser és precisament aquesta unànima concordança a l’hora de celebrar la nit de Sant Joan, el que pot fer-nos-la passar desapercebuda.  

Però si la participació en la festa d’avui tant extensa; pel contrari, part dels elements festius d’aquesta han anat minoritzant-se. Del ric costumari Santjoanenc (pràctiques amatòries: enramades i jocs de flors a les portes de les noies; pràctiques de màgia benigna: sortir a collir l’herba de Sant Joan, sortilegi embellidors, banys purificadors…), avui a la gran majoria de les poblacions n’hi resten els tumultuosos, més o menys hereus d’antigues aramades i berbenes; d’aldarull dels petards i coets al carrrer; la consumició de coques festives i encesa d’alguna foguera mig amagada (a part del foc d’Alacant i la represa de cremar les falles i el faro en algunes poblacions pirinenques). Avui, la majoria d’aquestes senyals propies de la festivitat sembal diluirse en un bany contemporaneïtat i laïcisme social, desprovist d’imaginació i fantasia: són cada vegada més escadussers els castells de foc  -obsessionada comencant les autoritats urbanes per evitar riscos de tota mena (sobretot a costa dels costums que impliquen l’us de l’espai per a una altra cosa que no sigui la circulació de vehicles)-, enderiat com està l’home de final del XX en viure la seva excloent individualització, que allunya de tot compromís col·lectiu; i són cada vegada més mercenàries i vulgars la majoria de revetlles i verbenes, el ritme i l’animació de les quals els marquen les preferències o coneixements musicals dels grups orquestals contractats; sense cap organitzador no gosi ( o no vulgui asomir ell sol ) de donar-los ( a les revetlles ) el to local, o de barri, que caldria que tinguéssin.  

 S’han vulgaritzat també (fins arribar a desaparéixer) els creatius guarniments estacionals: enramades vegetals o de paper treballat, que servien de referent a les revetlles de la nit de Sant Joan. Tot per donar pas a les adotzenades i insulses tires de banderetes i serrells comercials. Fins i tot l’extrabagant gust exclusiu pels escumosos (abusivament anomenats xampany o encara pitjor, cava) ha desterrat la meravella dels vins dolços per acompanyar la coca: han quasi desaparegut els aromàtics moscatells (es veritat, però, que la majoria de sucs que així s’etiqueten no passen d’empalagosos mata-rates), les misteles, els rancis, les malvasies i les garnatxes, amb el paladets de les quals es reprenia anualment el gust de les diverses vinyes a l’hora d’assaborir l’esplendida i dolça coca de festa (de fruita confitada, de pinyons, de crema, etc.). Almenys, però, aquest últim element, la coca s’ha salvat fins avui del naufragi gràcies als seus benemèrits elaborats, pastissers i forners.  
  
  
LA NIT DEL FOC   
  

 La base de la festa són  les danses. Aquestes són utilitzades per atreure els genis bons, per créixer els vegetals i espantar els genis dolents; alters pràctiques dela festa major també s’utilitzaven per estimular els vegetals i foragitar els mals esperits, com els balls de bastons, les curses pels camps i les torres que aixecaven els ballaires en finalitzar un ball.  

Avui dia és un costum montar un envelat. Per sort aquest costum encara es manté en molts indrets. Dins del gran envalat podem trobar una orquestra, música en viu, i músics i probablement coneguin i toquin els balls que més vénen de gust a les parelles.  

El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d’estiu, que és el moment de l’any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l’any en què el Sol és visible per més espai de temps i, per tant el moment de l’any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Si la claror i l’energia del Sol donen viada, és en aquesta nit quan tota la Terra es presenta amb la seva màxima esplendor i amb totes les seves virtuts:   

Les herbes remeieres: els romans sortien a collir la berbena (el gram negre) d’on la festa pren el nom. Aquesta herba proporcionava riqueses i ventura a qui l’havia. És costum recollir herbes aquesta nit; totes cobren virtuds guaridores si a mitjanit ens freguem amb elles la zona afectada.  

· L’aigua: estirar-se nu damunt la rosada o banyar-se a la mar o al riu enforteix i embelleix el cos.  

· La terra: Les pedres ballen aquesta nit; segons sembla, la muntanya de Montserrat balla tota sencera.  

 Els animals també adopten virtuds especials, així doncs, beure llet o menjar set ous fa entendre el llenguatge dels animals de pèl o de ploma. És la nit en què hom pot veure amb més facilitat tots els éssers fantàstics: nyitos, cucales, gambutzins, llufes, pertenidors, ferams, males bèsties, Peirot, Banya verda,  pixarelles, fumeres, moro Muça, sa Bubota negra, l’ànima d’en Cantiret que salta i balla per la paret. Tots ells se’n pensen alguna: corren darrera les dones, els estiren les faldilles i els diuen paraulotes, o bé ens entren dins els cervell per les orelles i es mengen la memòria, o bé fan festa amb els dimonis i les bruixes (ja que aquesta nit és com el Nadal a l’infern), que és quan tenen més poder. Es reuneixen i ballen nus tota la nit damunt d’una gran pedra. Nosaltre ho celebrem amb fogueres i petards. Molts són els enamorats que han saltat set vegades damunt del foc o han donat set voltes al seu entorn per correspondre al seu amor. Per guarir malaties o de ronya o per fer forts els infants, hom s’acosta al foc o es passeja per damunt les seves brases, ja que aquesta nit sembla que no cremen.   

A les muntanyes, fa temps s’encenien fogueres, com encara avui es fa tot partint de la Flama del Canigó, que és com un símbol d’aquest cim que s’entén cap a tots els indrets de Catalunya per donar inici a totes les fogueres.  

L’origen de les fogueres es troba en el desig d’imitar i regenerar el foc del Sol i de conjurar les sequeres per assegurar així una bona gràcia per part dels genis dels elements: l’aigua, la terra, el vent i el foc.  

Al voltant del foc s’han ballat danses ( com els planetes al voltant del Sol ), la majoria de balls amb la intenció de fer créixer el foc amb l’aire que la dansa aixeca.  

Les danses són ballades, sense acompanyament instrumental. En llocs on no es balla al voltant del foc es fa en un ball públic. En aquesta nit és costum de menjar coca.

Entorn el solstici d’hivern es concentra un bon nombre de celebracions. 
Per la Purísima comencen les fires de pessebres i elements nadalencs, que han de servir per guarnir les cases fins a la Candela . Els més afeccionats pertanyen a associacions de pessebristes . La vigília de Nadal, els creients assisteixen a la Missa del Gall. Els dinars de Nadal i Sant Esteve són motiu d’aplegar les famílies: «Per Nadal, cada ovella al seu corral» .  6 de desembre, Sant Nicolau:

Aquest Sant és molt venerat als països de centre Europa, els emigrants d’aquestes contrades que van anar als Estats Units van portar aquesta tradició a nord-amèrica, allà amb la influència anglesa es va adaptar la festa però se li va canviar el nom pel de Santa Claus o el Papa Noël i es va transformar en la festa del consumisme per excel.lència, sent aquest personatge l’encarregat de portar tots els regals la nit del 24 de desembre; abans però tothom ha d’haver fet la carta amb totes les comandes. 
Segons diu una llegenda, en temps de Sant Nicolau hi havia un pare molt pobre que per poder subsistir es va veure obligat a posar en venda a les seves filles; en saber-ho el Sant, va anar a la nit davant de la finestra d’aquella casa, i va posar una bosseta d’or a les sabates de cada nena, això va permetre de poder tirar endavant aquell pare i les seves filles i així va començar la tradició de posar per Nadal les sabates o els mitjons a la finestra i trobar regals i sorpreses l’endemà. 
A les contrades de l’Urgell, tal dia com avui la mainada feia una gran festa, es disfressaven amb una mena de barret o caputxa i armats amb pals desfilaven com soldats fent una recapta tot cantant: 
Sant Nicolau,
bisbe de pau,
panses i figues,
nous i olives
tantes com vulgueu;
si no me’n doneu
escales avall caigueu
Seguidament anaven a la plaça on públicament (i d’una manera cruel) es matava un gall, talment com es trenca una olla en un joc de cucanya. Per acabar la festa es coïa el gall i es menjava juntament amb tot allò que havien recaptat. 
Una altra cançó popular d’aquesta diada diu: 

“Virolet Sant Pere,
virolet Sant Pau,
la caputxa us queia,
la caputxa us cau.
Caritat senyora,
caritat si us plau,
que venim de Roma
i portem corona
de Sant Nicolau.”

A Montserrat es tria, entre els escolanets, un al qui anomenen el Bisbetó i que presideix la festa. 

 

13 de desembre, Santa Llúcia:

Era considerada la patrona de les modistes, i protectora de la vista. Per aquest motiu hi havia aquestes dites, expressions i frases fetes: 

Santa Llúcia!
expressat quan algú troba una cosa perduda. 

Santa Llúcia et conservi la vista!
Per Santa Llúcia un pas de puça 
referit a que sembla que el dia es vol començar a allargar, encara que no ho fa fins el dia del solstici d’hivern. 

En aquest dia començava la Fira de Santa Llúcia, considerada com el preludi de les festes del Nadal, és per això que es posen a la venda els primers avets i arbres de Nadal, les figueres del Pessebre, i tota l’ornamentació de les festes nadalenques. 

 

21 de desembre, solstici d’hivern 

En aquesta jornada i degut a la situació del sol respecte a la terra, es produeix el dia més curt de l’any i la nit més llarg; comença l’estació de l’hivern. Per aquest motiu el refrany diu: 

El sol, a l’hivern emmandrat,
es lleva tard i s’acotxa aviat 

 

24 de desembre, Caga tió:

Aquesta és una de les nits màgiques de l’any. Especialment per a la mainada. Per entendre aquesta feta cal considerar que antigament l’arbre era la font i matèria primera per tota mena d’eines (mànecs de destrals, de pales, de martells, bigues per a les cases, pals de paller, bastons per ajudar a caminar, troncs per fer foc i donar escalfor, taules, cadires, armaris, llits, portes, escales….), per tot això calia fer una festa on l’arbre fos el protagonista, una mena de festa de l’arbre, a determinats llocs del món s’engalanaven els avets i d’altres mentre se’l cremava se’l presentava alhora com a font de joia i alegria, d’on sortien llaminadures, torrons, begudes dolces… que després, durant els dies de Nadal s’anirien consumint. 
La festa del “Caga tió” també se la troba a diferents llocs del món amb altres noms, a Euskadi és l’Olentzero-emborra, a l’Aragó rep el nom de Troncada, Toza o Tizón de Navidad, a la Provença li diuen Lou Cacho-fio o Cachofio, a la Bretanya és el Kef Nedelek, a la Normandia el Chouque, a Bessin el Trefoué, a Wstfàlia és el Christbrand, a la Vall d’Aran el Nadau Tidún… . El Tió, Tronca, o Soca de Nadal ja es triava el dia de Santa Llúcia, i durant aquests dies se l’abrigava, se li donava de menjar i de vegades se l’adornava, se’l disfressava i pintava. 
Resulta ser una festa molt familiar i casolana i a cada llar se l’ha personalitzat i fins i tot es poden trobar diferents cantarelles segons cada contrada. 
Era costum, al punt de la mitjanit, de celebrar la comunitat cristiana la litúrgia de la missa, l’anomenaven la Missa del Gall. 

 

25 de desembre, Diada de Nadal: 

Aquesta festa té el seu origen en les festes paganes dedicades al solstici d’hivern, el cristianisme va transformar totes les festes de l’any i les hi va donar un caire religiós, així va quedar la festa del solstici d’estiu com la Festa de Sant Joan, el Carnestoltes com un període compensat amb la Quaresma, etc. 
Dins del calendari Cristià, la festa de Nadal es considera com la més important de l’any. En aquest dia naixia Jesús fill de Josep i Maria. 
És típic fer un gran dinar familiar, amb una “Escudella i Carn d’olla”, “Pollastre farcit”, no falta el cava, els fruits secs i els torrons, la cançó diu: 

Ara ve Nadal,
matarem el gall
i a la tia Pepa
donarem un tall

També es fa un llarg sobretaula on es reciten poemes, es canten nadales i amb un ambient tendre i distès tothom es parla, es retroben les famílies i es comuniquen en torn de l’arbre o del pessebre. Es desitja pau, felicitat i joia a tot el món. Fins i tot moltes guerres han fet festa en aquest dia (resulta irònic). 

Per Nadal cada ovella al seu corral 
Per Nadal qui res no estrena res no val 

 

26 de desembre, Sant Esteve: 

És una festivitat considerada una mica com la continuació de la Festa de Nadal. 

“Per Nadal i Sant Esteve, cadascú a casa seva”

El dia està centrat bàsicament entorn del dinar; es comença una mica més tard del compte i s’aprofiten les restes del dinar d’ahir, com el rostit, i es solen fer canelons, els convidats ja no són només els familiars sinó que també vénen amics, amigues, companys, companyes… com més gent millor. 

Per Santa Caterina ven la gallina; 
per Sant Esteve, que torni a ésser teva

En Pau Riba, en una cançó referida als àpats de Nadal i Sant Esteve deia:

“El matí de Sant Esteve els galls ja no cantaran…”

El sobretaula s’allarga i la tarda s’enfosqueix aviat. La gent amb la panxa plena, amb tants dies seguits de festa, amb l’escalfor de la llar i les poques hores de sol… tot plegat amb l’esgotament fa que aquest dia es vagi a dormir d’hora. 

“Per Sant Esteve creix el dia un pas de llebre “

 

28 de desembre, Els Sants Innocents 

Aquesta festa, segons diuen alguns experts, és d’origen pagà; sembla que ser que avui començava unes festes que duraven molts dies i acabaven amb el Carnestoltes. 

“De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”

Aquestes festes eren conegudes com la Festa dels Bojos, i es celebrava a per tot Europa. Cal tenir en compte que durant l’hivern la terra era com adormida, la gent es passava moltes hores tancada a casa i havien de fer alguna cosa per entretenir-se, passar una bona estona, fer passar el fred, relacionar-se amb tothom… tot això explicaria el perquè d’unes festes d’aquestes característiques. 
Actualment s’ha perdut aquest caire tant disbauxat i la festa s’ha centrat en la mainada i les diferents entremaliadures que es fan en aquesta data. Són bromes innocents i divertides, es plantes llufes o ninots de diaris retallats i la premsa aprofita per donar algunes notícies falses i disbauxades que posen a prova l’enginy i la imaginació. 

 

31 de desembre, l’home dels nassos:

Podria ser una altra resta de la Festa dels Bojos. Es sol explicar a la mainada que en aquest dia surt l’Home dels Nassos, una persona que té tants nassos com dies queden per acabar l’any. Els nens i nenes, que de vegades els costa entendre el joc de paraules i la situació d’espai – temps, fa que imaginin un personatge estrafolari, potser curiós i un xic terrorífic que només poden veure a primera hora del matí i en aquest únic dia de l’any. 
Avui es fan els preparatius per rebre l’any nou. Es solen preparar sopars molt sofisticats i elaborats, s’organitzen balls de festa, es prepara el raïm i es posen els rellotges a l’hora en punt… 
Menjar raïm per Cap d’Any porta diners per tot l’any 
Qui el desembre acabarà, l’any nou veurà
En algunes contrades consideren aquesta nit com la festa major de les bruixes: 
Per Sant Silvestre, entren les bruixes per la finestra 

 

1 de gener, diada de Cap d’Any (Ninou) :

Ninou vol dir el primer dia de l’any i és una deformació del llatí “Annum Novum” 
Any Nou, vida nova 
Any comencem la fi veiem
En aquesta diada es sol fer revisió de com ha anat tot l’any i es fan els plans, intencions i programes de les coses que es volen fer en aquest any que comença avui. També es fa un dinar familiar, sovint a base de pollastre farcit o xai al forn. 
La gent en trobar-se pel carrer es desitgen “Bon any” i es sol fer la broma de dir “Mira! Des de l’any passat que no ens vèiem” 

 

5 de gener, cavalcada de Reis:

En aquest vespre arriba la Cavalcada dels Reis de l’Orient, la mainada s’aplega pels carrers on ha de passar la comitiva; a molt llocs els nens i nenes porten un fanalets que illuminen tot el recorregut i es sol cantar la cançó dels Tres Reis, que a cada lloc es fa amb diferents variants. 
Mentre passa la cavalcada, la quitxalla aprofita per a donar la carta als Reis o als Patges Reials, la carta és plena d’illusions, amb llistes de joguines i regals per a tota la família, amb petites confessions de dolenteries i malifetes, així com declaracions de bones intencions. De vegades els més petits fent un cop de bona voluntat forçats una mica pels pares, avis, i la societat en general, es veuen obligats a donat la pipa (pipo o xumet) i a sobre dels nervis per la diada passen una mala nit per la manca d’alguna cosa per xuclar i asserenar-se. 
Per tal d’indicar on han de collocar els regals i joguines, es sol posar un plat per cada un de la família, també es posen les sabates ben enllustrades, i sovint una mica de menjar tant pels Reis i tot el seu seguici com també per el bestiar (camells, cavalls, elefants… 
Nit de Reis estrellada, any de vi i llocades 

 

6 de gener, Diada de Reis:
 
És el dia de la mainada per excellència, que des de primera hora del matí ja són llevats i desperten a tothom pels nervis i la illusió de descobrir que és el que els han deixat. A la majoria de les cases tot són rialles, somriures i visques. El mateix matí si fa un dia assolellat es veuen les places i carrers plens de nens i nenes amb joguines noves: bicicletes, pilotes, cotxets i jocs de tota mena. No falta mai la joguina de moda que durant aquest dies ens han bombardejat amb anuncis continus pels mitjans de comunicació per tal de que sigui consumida i demanada. 
El dinar ja és l’últim d’aquestes diades, i es nota en tothom un cert embafament i amb ganes de tornar a la normalitat. És típic el tortell de Reis, dintre del qual hi ha una fava amagada i al mig del tortell es troba una corona ben retallada i daurada. Aquell qui troba la fava és anomenat el “Rei o Reina de la fava” en representació dels Reis d’Orient i és qui portarà la corona i presidirà la festa. 

A Catalunya hi ha varies festes populars, la majoria són molt antigues. La gran part de pobles les celebren a les mateixes dates. Les festes actuals han arribat a les nostres dates gràcies a que els avis les han passat als fills i els fills als seus fills,.. de generació a generació han anat passant.  Les festes més freqüents són :  

Nadal: Per Nadal hi ha la tradició de fer cagar el tió. Es tracta de donar cops de bastó a un tronc d´arbre on prèviament la mainada li ha donat de menjar i ha tingut cura d´ell.. En acabar, el tió ofereix   regals als nens que s´han portat bé. També passa el Pare Nadal deixan’t regals. Aquestes festes són molt especials.  

Cap d’any: Per cap d’any moltes famílies s’ajunten per a començar junts el nou any. Quan toquen les dotze campanades, per cada cop de campanada es menja un gra de raïm.   

Reis: La festa dels Reis es celebra tot just començat l’any, la nit del dia 5 de gener arriben els tres Reis Mags portant regals des d’Orient per a tothom, grans i petits.  

Sant Jordi: És el patró de Catalunya. És un dia de treball però hi ha el costum de fer un regal: un llibre per als homes i una rosa per a les dones.  

Setmana Santa: És una festa tradicional. Hi ha la tradició de regalar un pastís, “la  mona”, al fillol.  

Sant Joan: La festa de Sant Joan comença el dia abans, és a dir el dia 23 de Juny que es anomenat dia de la berbena on es fan foguerades, es llençen petards i es menjen coques. L’endemà se celebra el sant.  

La Festa Major: Per la festa major dels pobles, es fa una fira i moltes activitats culturals com ara representacions teatrals, balls, concerts, correfocs, castell de foc…  
  
Tots Sants: Es celebra el dia 1 del mes de novembre i es dedica als Morts. HI ha el costum de fer panellets i menjar castanyes.