Exposició "Crepuscle i memòria"Oriol Treserra
Activitat a Barcelona
Dates: del 11/5/2023 al 1/7/2023
"Oriol, perquè tu m’has demanat “Pucci, escriu”, aquests dies he mirat i visitat els teus darrers olis, i jo, que des de fa tant sento la teva amistat i que des de fa tant també em sento millorada i resguardada a recer teu, he acceptat. En el primer esguard la meva mirada només ha volgut descobrir, passejar sense cap idea prèvia pels teus quadres, per mantenir-se en una voluntat ingènua de conèixer. Després, el contemplat ha esdevingut record i m´ha permès reconstruir una per una les teves teles i arribar a una segona mirada que ha fet possible que la memòria i la ingenuïtat s’uneixin en la descoberta de la teva nova pintura. M’he delit amb les flors. Les teves flors, em recorden que en aquest temps pertorbat i pertorbador elles mostren la bellesa i la vida no apresa, la qualitat que els dona la natura de ser tal com són, unes vegades rotundes i d’altres trèmules. La visió de la llum que les teves flors irradien m’ha captivat. Després he volgut descobrir tots els colors que has fet servir i totes les veladures que has treballat per arribar a aquesta foscor de fons i a la vegada brillantor que tu volies i que, com em vas avisar, has aconseguit “sempre sense emprar el negre”. He reconegut en els teus quadres un dels fils de la història de la pintura que s’embasta en el delit per la foscor i que neix en la tradició del darrer Renaixement, viatja a través dels segles d´Itàlia a Holanda, d’ Alemanya a França fins arribar a les teves mans. Crec que la teva és una foscor que busca relacionar-se amb la llum i la calor, que les encercla i les ressalta, el clarobscur. No només això, he sabut que tot aquest treball de colors superposats, pàtines i veladures crepusculars les has emprat per descobrir la llum a la tela, el joc entre la foscor i la claror, com quan tu em deies que el Català-Roca havia sentenciat un dia que “la llum hi és, només s’ha de buscar”. M´has fet sentir com la foscor i la llum són dues cares d’una mateixa moneda i que pintar entre la foscor i la llum és tot un mestratge. També m’he unit al teu traç i al teu gest, per sentir com aconsegueixes que el cor, la ment i l’experiència, dominin la teva mà i també el pinzell que els teus dits sostenen. Com amb aquest traç manifestes la intenció expressiva i dones un intens espai a la teva creació. A Occident de tot això en diuen “métier”, a Orient traç. A mi m’agrada més traç, perquè “métier” és un terme que podria donar a entendre que aquella mà és saberuda, que es coneix totes les picardies. El traç és diferent, inclou el “métier”, és clar, però manifesta també la intenció, el caràcter i el sentiment. El teu traç el conec bé i de fa molt. En aquests anys d’amistat t’he vist dibuixar i pintar tots els objectes que et proposessis, en aquest sentit tens el que es diu molt d’ofici. També recordo com damunt de la pantalla de serigrafia plena de tinta, aguantaves el rasclet amb una precisió de força extraordinària i a la vegada delicada. L’equilibri entre força i delicadesa, a més de l’ofici són constants del teu traç, però hi cal afegir un genial gust per cercar i ressaltar la bellesa de l’essencial. Aquesta darrera qualitat també impregna la teva vida quotidiana, com quan et converteixes en un mestre en muntar amb quatre flors del bosc el centre de taula per uns amics o com quan cuines una truita a la francesa immillorable o com quan tries modular la teva veu, perquè t’escolti dolç i càlid. I la delicadesa, unida a la força, al teu ofici i essencialitat, junt amb l’elegància de sentiments és el que et fan tan especial a tu i a la teva creació pictòrica. Conec bé aquest calidoscopi d’exquisidesa, energia, dolçor, experiència i senzillesa que ara ens permets experimentar en els teus darrers quadres. Jo ja en vaig fruir d’una altra privilegiada manera, en les llargues nits junts al Cafè de l’Òpera; el bé que ens ho passàvem xerrant, explicant-nos les dubtoses veritats de la vida, voltats dels comparses que corrien per allí. Perdíem el control de les hores i no ens importava massa. No vull oblidar que el meu esguard cap a la teva obra neix d’uns ulls plens de sorpresa i de com perdura la memòria i es refugia en l’amistat. Ja t’ho he dit, he admirat la teva obra des de la nostra adolescència, des del nostre perdurable anarquisme que tu vas haver de pagar amb la presó, juntament amb en Guillem i que jo vaig plorar cada dia. També ara admiro els teus olis amb l’esguard d’Aiguadevidre, la nostra Aiguadevidre, amb la mirada que vam començar a construir tu, jo i en Jaume Vallcorba i que tant van millorar en Josep Mañà i l’Àlex Ferrer. En Jaume ja no pot participar com jo dels teus darrers olis, però li presto tot el temps que vulgui els meus ulls, els hi embolcallo amb la nostra indestructible amistat. Només d’escriure aquests mots m’emociono, sé que tu també ho fas, perquè només nosaltres tres sabem com ens hem arribat a estimar. Estic seguríssima que en Jaume voldria com a mínim un dels teus quadres, bé per l’alcova, bé pel despatx o el menjador. Però, també t’ho haig de dir, en aquestes pintures, com sempre, has procurat mantenir les distàncies. Aquesta és una altra de les teves especialitats vitals. Ara ho fas a través de la brillantor de les teles, brillantor que et procura una cuirassa per protegir la fragilitat del què expresses. Crec que no m’equivoco. Oriol, el temps que ara estem vivint, en què ens podem parlar i mirar no és infinit, conté un desconegut límit. Les teves pintures ens perduraran, però mentre hi som et recordo uns versos que vaig escriure després d’un carnaval memorable al Mercat de les Flors. Tu també hi eres: Què continuï la festa, què no ens atrapi la fosca de la nit.” Pucci Vilurbina Més infomració sobre l'exposició al web de la Sala Parés
De dimarts a dissabte d'11 a 14 h i de 16 a 20 h Dilluns: tancat
C. Petritxol., 5
Sala Parés