Cia. Bareka
REMEMBER OUR NAME...BAREKA!(Sí, som plenament conscients que això no rima i no té cap sentit però, per ser sincers, la nostra història està plena de moments sense sentit.)
Bareka neix a Londres, que és una cosa que sempre queda bé de dir. Sonarà tòpic, però hi havíem anat amb l'únic propòsit de veure musicals i l'entranyable conserge de l'hotel es va entestar a anomenar-nos Bareka (una mania com una altra). La gent normal hauria considerat aquest fet una anècdota tonta i segurament oblidable, però nosaltres, que tenim unes vides poc apassionants, vam trobar-ho molt graciós i vam adoptar-ho com a nom.
Però, de fet, encara no érem cap companyia, només la Sílvia i el Xavi, dos estudiants de teatre amb molta imaginació. Vam perdre el vol de tornada i vam aprofitar el temps (dotze hores de res) escrivint una paròdia en què criticàvem tots els musicals que acabàvem de veure. Ens va quedar prou bé, i fins i tot ens va passar pel cap la idea de representar-ho. Aviat, però, vam desestimar-ho. Aquelles cançons només les enteníem nosaltres.
No era la primera vegada que adaptàvem cançons. En realitat, des que ens havíem conegut uns mesos abans, teníem la curiosa costum de passar-nos l'estona canviant la lletra als musicals que més ens agradaven. Però tan sols eren bromes privades que ens servien per riure una estona. Almenys fins el 7 de gener del 2006. Aquell dia, després de veure dues obres més (estem malalts, ho sabem) ens va agafar el mono d'actuar. Vam decidir muntar alguna cosa per poder representar. Preteníem fer algun musical existent, o potser un recull de cançons, no ens acabàvem de posar d'acord. Llavors, se'ns va encendre la llum. Havíem de fer precisament allò en què teníem tanta pràctica: parodiar cançons.
Evidentment, però, ens calia fer-ho incloent referències comprensibles per a tothom. No vam trigar a trobar temes que teníem ganes de denunciar, com les hipoteques o la precarietat laboral, sense oblidar la paròdia a les pròpies obres de teatre. Partint d'aquesta base, el musical va sortir pràcticament sol. Aquella nit vam decidir que l'argument seguiria la trama de Germans de sang i vam fer una primera escaleta que ja contenia la majoria de les cançons que finalment inclouríem. A partir de llavors, la nostra vida ha girat al voltant d'aquest MUSI...CAL?
Uns mesos més tard vam enllestir l'escriptura. Ja havíem fet guions humorístics abans, tant a nivell amateur com professional, i vam aplicar tota la nostra experiència per aconseguir que, més enllà de fer crítica social, fos un espectacle divertit i agraït per al públic. Amb el text a la mà, vam proposar la direcció de l'espectacle a Marina Julià i Enric Azuaga, dos professionals del mitjà, i van acceptar. També vam aprofitar que participàvem a un taller de Rocky Horror Show per fitxar-ne la protagonista, la Vicky. Estàvem tan entusiasmats amb el musical que, la veritat, fèiem bastanta por i no entenem com no va fugir corrents davant de les nostres proposicions indecents.
Vam completar el repartiment a través d'un càsting que va donar inici a un estiu ple d'assajos, d'esforços, de mil reunions, de gestions, de favors demanats, de nervis, de dubtes, d'il·lusions. El mes d'octubre vam estrenar, i la resposta de la gent va ser molt positiva. Ens van proposar fer temporada al Cafè-Teatre Llantiol, però pel moment no ens podien oferir una data fixa. A l'espera de tenir-la, vam anar fent alguns bolos. Però la llei de Murphy és poderosa i a finals de novembre dos dels actors van haver de deixar-ho per motius laborals. Precisament llavors, ens oferíen començar a partir del gener. Ens faltava gairebé la meitat del repartiment, però com que ens agrada el risc (i, tot s'ha de dir, tenim molt poca consciència) vam acceptar.
S'obria així una nova etapa amb més càstings, més nervis, i l'etern dubte de si aconseguiríem tenir-ho tot a punt per principi d'any. Per sort, vam trobar uns actors fantàstics que van assimilar l'obra molt més ràpid del que ens pensàvem. Vam passar un Nadal frenètic, però ho vam fer. I així és com el 7 de gener del 2007, just un any després d'haver tingut aquella idea, començàvem les representacions fixes al Llantiol. Un any exacte. 8.760 hores, que dirien aquells.
I a partir d'aquí la nostra història queda oberta. Passarem sense pena ni glòria? Tindrem un èxit moderat? Serem un grup mític recordat durant generacions i generacions? No ho sabem però, per si de cas, et recomanem venir al teatre. Així, si ens convertim en el grup mític, podràs dir que ens vas veure quan començàvem. I, si no, com a mínim passaràs una bona estona.
Cia. Bareka. Gener de 2007